• Àlbums il·lustrats: els imprescindibles

    Tornar
  • Com que hi ha una oferta tan grandiosa en àlbums il·lustrats, m’he hagut de fer una taula amb els “imprescindibles”. La taula dels imprescindibles és la meva xuleta per a assegurar-me de tenir en estoc els àlbums estrella, aquells que tenen l’èxit garantit a les cases on hi ha canalla.

    Hi ha molts factors perquè un àlbum il·lustrat sigui considerat un imprescindible. Un de bàsic és que “físicament” sigui atractiu: una bona il·lustració, un bon format, una tipografia encertada… Sovint hi ha històries increïblement bones però que no estan acompanyades d’una bona il·lustració; o bé l’editor s’ha empescat un format incòmode (massa petit, massa estret…); o potser la il·lustració és boníssima però el text no treu cap a res… O el text sí que treu cap a res però els dibuixos són tan estranys que fan por… En fi, és difícil aconseguir un producte amb un bon contingut, amb una coherència entre el text i la plàstica, ben presentat i novedós.

    Doncs ara us proposo uns quants casos reeixits, amb la seguretat que tots estan disponibles (en molts articles penjats a la xarxa es fa referència a contes magnífics que estan descatalogats!).

    Alguns d’ells són considerats clàssics, perquè ja fa temps que són al mercat i aguanten perfectament la competència de les propostes més noves. Si sou aficionats als àlbums il·lustrats, els llibres següents no us poden faltar:

    De què fa gust la lluna?, de Michael Gregniec, es va publicar als anys 90! I aquí està, el número 1! Una història rodona, que parla de la curiositat, dels sentits i de l’amistat, amb molt poc text i unes il·lustracions alhora tendres i rotundes.

    Frederick, de Leo Leonni, és un altre “clàssic”, amb un tema no és gens banal: la utilitat de l’art a la vida quotidiana.

    La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap (Werner Holzwarth i Wolf Erlbruch), tracta de forma hilarant un problema escatològic força preocupant.

    El protagonista de El drac Zog, de Julia Donaldson, podríem dir que és “el drac per definició”, el drac de tots els dracs, en versió entranyable.

    A Et menjadé (Jean-Marc Derouen i Laure du Faÿ), al pobre llop ferotge se li trenquen els esquemes i es torna inofensiu.

    El monstre de colors, d’Anna Llenas,  té l’interès addicional de tractar el tema de les emocions.

    Allà on viuen els monstres, de Maurice Sendak, en Max fa equilibris sobre la línia que separa la realitat i la fantasia.

    A la canalla una mica més gran els encantarà Un elefant una mica empipador, que conté una lliçó aparentment aliena al món infantil, però no per això poc útil: cal mirar sempre la lletra petita dels contractes.

    Aquest barret no és meu, de Jon Klassen, amb poc text i gairebé plena il·lustració, proposa una història una mica inquietant.

    L’herbari de les fades, de Benjamin Lacombe, porta la trajectòria de convertir-se en un clàssic del sector, perquè porta uns quants anys al mercat.

    Hi ha un subgènere d’àlbums il·lustrats, que són els que incorporen elements pop-up: De qué estan hechas las niñas flamencas? (Montse Ganges i Susana Subirana) i Contes silenciosos (de B. Lacombe) en són dos exemples magnífics.

    La canalla d’1 any i mig / 2 anys també tenen opcions en el món dels àlbums il·lustrats: de la col·lecció Cuca de llum de Baula, en destaquen Amb bogeria, Les deu gallines i Que ve el llop!

     La llista pot ser molt més llarga… No! (Marta Altés), Oh no, Charlie! (Chris Haughton), Per què la senyora M. es va tornar tan malcarada… (Sonja Bougaeva), Un llibre (Hervé Tullet), Petit Ós i els sis ratolinets blancs (ChrisWormell), On és el meu barret? (Jon Klassen)… Però ara haurem de deixar-ho. Continuarem un altre dia.

    Deja un comentario

    Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *