• Els dolents de conte

    Tornar
  • Actualment hi ha moltes versions contemporànies de contes tradicionals en què el personatge malvat en presenta com un carallot, un covard o un cagadubtes, en definitiva, en una sàtira del que entenem com a personatge dolent i poderós. Aquestes versions són una bona rèplica a les històries tradicionals precisament perquè els dónen la volta, s’invita al jove lector a “estar de tornada” d’uns mites que un dia els van fer sentir, primer la por del perill i després l’emoció alliberadora de la salvació.

    Aquest sentit de rèplica mereix fins i tot col·leccions dins de l’oferta de les editorials de llibre infantil. Per exemple Baula en té dues: una que s’anomena Dolents de conte, en què, en paraules de la pròpia editorial es tracta “de petites històries que mostren personatges que tradicionalment han estat considerats «dolents» (bruixes, vampirs, fantasmes), representant papers diferents. L’altra, anomenada Contes desexplicats, en què les històries clàssiques s’expliquen amb humor, “capgirades com un mitjó”.

    L’editorial Animallibres té una col·lecció que es diu Des-contes, en què el llop de la Caputxeta és un babau o els tres porquets no són tan vulnerables com semblaria.

    Als nens els encanten aquestes versions modernes perquè els fan d’eco de les pors antigues ja superades, els mostren que s’han fet grans i que es poden riure de personatges o situacions que ara saben reconéixer com a fantàstics, no reals.

    De tota manera, amb el canvi cultural i de mentalitat de les darreres dècades, també és cert que hi ha una tendència a fer desaparèixer completament de l’imaginari infantil la maldat dels ogres, dels homes del sac i de tota la rècula de dolents de conte. Sovint dins del conte entés com a tradicional es disfressa o s’elimina la dolenteria i el perill que comporten per tal d’estalviar sofriment als nens. Llavors s’eviten les versions “gore” de la tradició i es passa directament a explicar, posem per cas, que el gat de la rateta que escombrava l’escaleta no se l’arriba a menjar, o que els pares del Hansel i la Gretel en realitat no els abandonen al bosc sinó que els nens es perden un dia tornant de l’escola.

    Que el llop sigui un covard o que la bruixa sigui una tòtila només és significatiu quan abans s’ha conegut el cruel llop ferotge i la bruixa caníbal; només perquè són “la segona versió” de la història inicial, en què sí que hi ha perill, i risc, i por, i lluita. No s’ha de tenir por de què els nens tinguin por. La por produida pels dolents de conte és una emoció positiva, perquè la narració mostra que aquesta és superada gràcies a l’astúcia o la valentia de l’l’heroi, i gràcies, sobretot, a la seguretat que proporcionen la pròpia llar del nen i els seus pares-explicadors-de-contes.

    És un descans pensar que els ogres, les madrastres i l’home del sac han desaparegut com a eina de control dels adults sobre els nens, però deixem que pervisquin en els contes infantils com a eina de creixement.

    Deja un comentario

    Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *